dilluns, 29 d’octubre del 2007

POST CINEMA



"El postcine es un discurso de alto impacto, fundado en la velocidad con que una imagen reemplaza a la anterior y cada nueva imagen a la que la precedió. Por eso las mejores obras de postcine son los cortos publicitarios y los videoclips" Beatriz Sarlo

Ningú pot dubtar avui en dia que el cine actual s'ha vist saccejat per les aportacions formals de discursos com els de la publicitat, el videojoc, el còmic o el videoclip, i que aqeustes aportacions han enriquit i transformat al cinema d'una manera tant radical que potser sigui la aposta més revolucionaria des del moviment de la nouvelle vague. El que potser no està massa clar és que aquestes aportacions formals de l'anomenat post-cine recolzin i consolidin allò que sempre hem esperat del cine: una experiència d'ordre estètic-intelectual que possibiliti una transformació vital en el subjecte que la contempla. Una experiència a partir de la qual sigui possible entendre el món i entendre's a sí mateix d'una manera diferent que abans de contemplar-ho.

Com tota activitat ha d'arribar a la decadència i potser a la mort. El cine ha viscut això d'una maenra molt accelerada, en part degut a la seva "virtud" massiva i comercial, i potser aquesta superexposició desgasta molt més ràpid qualsevol estructura.

Aquesta dispersió mediàtica en que vivim, constreix un escenari ideal per assimilar els nous avenços dels mitjans i construir una obra més enllà del cine.

El cine oriental en especial el nou cine iraní representa un icone d'aquest canvi, un cine que qüestiona la sagrada ficció, un cine que apela a la contemplació, un cine extremadament lent i àrid comparant-l'ho amb les maravelles del circ de Holliwood.

El post cine és un intent d'utilitzar el mitjà audiovisual de forma verge, sense patrons comercials i on l'autor-poeta és el constructor d'aquest llibre en moviment.

Obres de Douglas Gordon:
-"24 Horas de psicosis"
: s'emet duratn 24 hores la pel.lícula psicosis de Hitchcok amb una pantalla translúcida de manera que hi ha una interacció entre l'espectador i el film
- "A través de un espejo" : són dues pantalles col.locades una al davant de l'altre i en les dues s'emet la pel-lícula Taxi Driver de David Linch i l'espectador passa pel mig de les dues pantalles passant a formar part de la pel.lícula.
-"Lo que quieres que te diga": Obra que consta de molts altaveus que simultaneament emeten veus que diuen "te quiero".

Obres de Bill Viola:
-"The crossing" : 2 pantalles, en una un home cremat i a l'altre un home inundat, s'emeten els dos processos.
-"Emergence": obra insipirada en la obra de Masolino.

POST-ROCK

El POST-ROCK és un moviment internacional de música. Té la característica de NO ser comercial, de ser molt independent, de tenir una postura anti-burgesia i que reviu l'esperit rock i el punk.

Aquest moviment utilitza alguns residus del rock i va construir una nova forma estilística, emparentant-se més amb formes musicals com la sinfonia i el raga hindú que no pas amb rock i el pop en la seva forma més original. Definitivament no és rock, però té elements que hi recorden.

Amb la paraula post, no es vol pas utilitzar com a sinònim de post-modernitat. En realitat, és post segle XX, i s'utilitzen els residus del segle mort en aquest nou segle, en aquest nou moviment que inclou la paraula post. Són els mateixos personatges que viuen o interpreten una idea, un poema, una melodia i realitzen una performance, extenent-la com el format contemporani d'acció d'art. La performance presenta una analogia amb el post-cine en relació a la seva oposició respecte al teatre, la performance neix del desgast i l'agonia.

Si voleu escoltar algun tema de post-rock, clickeu aqui:

http://www.lastfm.es/tag/post-rock

diumenge, 28 d’octubre del 2007

POST-FOTOGRAFIA "La trajectoria de l'objecte"




"Pues està en la naturaleza de una fotografía el no poder trascender nunca el objeto fotografiado, como si puede hacerlo un cuadro. Tampoco puede una fotografia trascender su carácter visual, lo que en cierto sentido es el fin última de la pintura moderna". Susan Sontag 1976

Niepce al 1825 plantejava la fotografia amb una característica bàsica, la de ésser reproduida, ja que per ell, la fotografia és vista com a filla de la litografia introduïda a França el 1814. Daguerre plantejava un projecte diferent, plantejava la fotografia com un sistema de reproducció únic, no reproduïble en el qual el cliché i la imatge són una mateixa cosa.

Actualment estem inmersos en una evolució tecnològica constant i la fotografia en pateix els efectes més directes. I és que les tecnologies no obtenen resultats aillats i inestables, ni tampoc sorgeixen del no res en una cultura; són calculades, desitjades, pensades. Fet que suggereix que la imatge digital és una abstracció d'allò visual, una tecnologia digital en producció.

Hi ha realment un procés evolutiu amb molts canvis des de les imatges de Daguerre, sense major possibilitat de transformació (tamany, format, reencuadre) fins a arribar a aquestes altres imatges digitals, en les quals és possible tot tipus d'intervenció i modificació. Amb la irrupció de les imatges digitals, assistim a una profunda revolució visual, que ens ha portat a conviure amb un tipus d'imatges en les quals es perd la relació amb el referent, més encara, imatges que són referents nomñes de sí mateixes. D'aquesta manera, la fotografia es constitueix en un pur discurs de significants, que actúa amb un pervers tipus de lògica interna.

La fotografia, finalment ha aconseguit desprendre's de la seva dependència de la llum. Ja no necessita de la matèria prima que va necessitar durant 150 anys, tampoc necessita ser registre de la realitat ni "negociar" amb els amos dels mitjans com es va dir anteriorment. Nosaltres som els que hem de negociar amb ella i amb el "món de les imatges del món", el ciberespai i la realitat virtual. Davant d'això, ja no podem seguir pensant en les fotografies periodístiques com a reportatges reals generats casualment sobre coses del món real i reconsiderar aquella frase de 1838 que va utlitzar Daguerre com argument per atraure inversionistes pel seu invent: "El Daguerrotipo no es meramenten un instrumento que sirve para dibujar la naturaleza, le da poder de reproducirse a sí misma"

http://www.espacioluke.com/